Culet, culeeet!

nadacomercialEls nostres magnífics i molt estimats traductors, Marc Bernabé i Verònica Calafell, comparteixen amb nosaltres la seva experiència amb el doblatge de Shin-chan i tot el que l’emissió d’aquesta sèrie a la televisió catalana va suposar…

CULET, CULEEET!
Ei, que tenim manga en català!

L’abril del 2001 s’estrenava al Canal 33 Shin-chan, un sèrie japonesa en què l’equip de doblatge feia molts mesos que treballàvem. Alguns hi crèiem més que d’altres; però en cap cas ningú no esperava el fenomen que es va crear entorn del personatge. Shin-chan no et deixa indiferent: o t’encanta o no el pots veure. Per a nosaltres, va ser el primer encàrrec de traducció per doblatge i, per tant, devíem cometre moltes errades; però la vam encertar, de pura xamba, amb frases que després sentiríem repetir pel carrer: “Trooompa, mira quina trompa!” o “Culet, culeeet” o fins i tot: “Ei, mossa, que poses formatge als macarrons?” Veure files de nens de parvulari amb la bata ratllada cantant la cançó de Shin-chan pel carrer i dient “Escolta, maca, a mi no m’agrada el pebrot!” ha estat una de les coses més emocionants i irrepetibles que li han passat a aquesta traductora que aleshores tot just començava.

En realitat, en Shin-chan no diu “trompa”, sinó “elefant”; no diu “culet, culet” sinó buri buri, que en català vindria a ser una mena de “prrrt prrrt” o, dit curt, l’onomatopeia de la caca. I tampoc parla de formatge ni de macarrons, sinó de ceba a la soja fermentada, la qual cosa a nosaltres ens sona a xin… no, a japonès (fàaacil). És a dir, “ni papa”.

Hi ha qui considera les adaptacions una manifestació creativa, però també hi ha qui hi veu un crim a l’original (veieu el traductor que, armat amb un ganivet, va a matar l’autor mentre es dutxa, amb el gorret de plàstic, i es tapa amb la cortina? en direm “La Psicosi traductora”). En qualsevol cas, les adaptacions es fan constantment en el doblatge: es pretén acostar la realitat estrangera a l’espectador perquè la percebi més propera, perquè rigui quan ha de riure i no es quedi amb la sensació de no haver entès ni fava. Jo trobo que a Catalunya això és relativament fàcil, a més a més, perquè el sentit de l’humor dels catalans té moltes afinitats amb el dels japonesos: el gust pel comentari escatològic (més que sexual), per la picaresca o per la irreverència del nen que ridiculitza les persones grans. Vol dir que els catalans som diferents? (ai, ai, ai, que entrem en terreny perillós…) I tant que sí! A Catalunya tenim el caganer, no?

D’altra banda, el llenguatge s’aprèn per assimilació: veure els dibuixos i llegir en català són claus per a enriquir el vocabulari. Als traductors ens agrada jugar aquesta basa per introduir girs i expressions en desús i “revifar-les” entre els joves. Certament no anem dient “gamarús” ni “tros de quòniam” ni “et faré xixines” pel món, però si en algun lloc ens poden recordar que aquest vocabulari és viu i pot sonar creïble és en boca dels personatges.

Shin-chan no va ser el primer anime en català, ni de bon tros; ni tampoc el primer manga: abans hi va haver Bola de Drac, per exemple, un èxit de vendes absolut encara ara, i Doraemon (que en versió paper va passar en aquells primers anys 90 sense pena ni glòria, pobret). Però amb Shin-chan s’iniciava sens dubte un període, que per sort i per molts anys, encara dura, en què el català és també la llengua dels joves. No només la llengua en què parlem amb els col•legues, sinó també la llengua en què consumim productes d’oci, en aquest cas manga, i això és un abisme de diferència amb la realitat lingüística que van viure els nostres pares.

Ara, gràcies a iniciatives com la de Glénat, que aposta fort pel manga en català, Naruto, Bleach o Inu-yasha tenen una edició catalana, que conviu (no treu mercat, ni boicoteja, conviu) amb l’edició castellana. I tot això vol dir que llegir en català ja no equival només a llegir el Tirant lo Blanc, La Plaça del Diamant o Terra Baixa (amb tot el respecte per aquestes grans obres de la literatura catalana). Però, entre nosaltres, no és el mateix, oi?