I el guanyador és

el-comic-en-catalaRecentment s’han donat a conèixer els resultats dels premis Comicat 2010 i tenim l’orgull de dir que un any més, Glénat en català ha estat escollida Millor Editorial de Còmics en Català de l’any 2009.

D’altra banda, el llibre Ramon Llull. La controvèrsia jueva d’Eduard Torrents ha estat escollit Millor còmic editat (traduït o publicat originalment) en català de l’any 2009. En segon lloc, i també de la casa, trobem Fills dels 80: La generació bombolla d’Aleix Saló. Aquest últim també ha quedat en segon lloc en la categoria de Millor Guionista de Còmics en Català del 2009.

Finalment, destacar que el nostre estimat Naoki Urasawa, dibuixant del manga Cinturó Negre, ha obtingut la segona posició en el premi al Millor dibuixant editat en català el 2009.

Felicitats a tots els guanyadors i gràcies per haver-nos votat!!

Els assistents podran gaudir d’un cap de setmana ple d’activitats, tals com un mercat de còmics, exhibicions, tallers, caricatures, gimkana, xerrades, presentacions de còmics, firma d’autors, exposicions.

No us ho podeu perdre!

Les dues coses

KimagureParlem del llibre en sí. El projecte respon a una necessitat creativa, d’expressar tot això que dèiem, o està concebut per a ser publicable?

– Les dues coses, en realitat. Jo omplo llibretes i llibretes de petites coses que se’m van acudint. La prioritat era que fós quelcom publicable, però si ja pots fer la quadratura del cercle, i a sobre, explicar coses, doncs bingo. De tota manera, reivindico l’artesania, però no hem de pretendre ser res, ni he assolit res, ni és una obra amb aspiracions filosòfiques. Per aconseguir una indústria cultural que funcioni potser no cal que tots pretenguem ser Moebius, quan hi ha referents tan vàlids com Monteys, Perich o Calpurnio. Reconec que n’estic content del premi, però prefereixo tenir una trajectòria llarga que ser un “autor premiat”.

– Em sona força interessant això que dius. De vegades, la historieta sembla que sigui la germanastra lletja del món del còmic…

– A mi la historieta em sembla a mig camí entre el còmic i el periodisme. Jo fa deu anys que en faig, per a mitjans locals i t’obliga a observar amb cura a la realitat, a entendre molts temes diferents. I has de sintetizar-ho tot en una vinyeta, contant que el lector acabarà de construïr el sentit. I a sobre, fer-ho cinc o sis cops a la setmana, si treballes a premsa diària.

– Arribar a ser ninotaire en un diari tampoc no sembla senzill.

– Doncs just amb aquest tema, jo sóc optimista. Els mitjans digitals semblen parits justament per a la historieta. Crec que s’obren moltes possibilitats, i que vivim un moment molt interessant. En part jo vaig començar el meu blog per aprofitar-ho!

– Del llibre em quedo amb el minimalisme colorista que té. Amb prou feines una taca de color retrates tipus humans ben característics i fins i tot famosos (impagable el Gerard Quintana)…

– Jo vinc, per formació, del disseny gràfic i la publicitat, i crec que es nota en l’estil, que volia que fos clar i atractiu. Crec que hi ha una mica de Keith Haring, un dels meus ídols.

Ens deixa Salvador Vázquez de Praga

N483Quan encara tenim massa recent la pèrdua d’Àngel Puigmiquel, lamentem comunicar la mort de Salvador Vázquez de Parga, el teòric del còmic més important que ha donat el nostre país i gran historiador de la cultura popular.
La gran quantitat d’articles, pròlegs i, especialment, llibres i monografies que va escriure són un important llegat cultural. Els seus aclaparadors coneixements i la seva tenacitat en seguir les pistes dels autors espanyols van obrir camins pels quals després han transitat còmodament molts divulgadors del còmic.

Si bé va ser sempre un amant dels còmics i un gran col·leccionista, no va ser fins a 1980, quan ja havia escrit i publicat molts articles, que ens va donar el seu primer llibre: Los cómics del franquismo, amb el que va establir les bases del que seria la seva posterior carrera com a escriptor sobre el còmic i les novel·les populars. A partir d’allà es va convertir en un nom de referència, escrivint per a diversos editors (Toutain, Norma, Complot, Glénat) tant sobre autors clàssics (Alex Raymon o Emilio Freixas) com temes d’actualitat.

Salvador Vázquez de Parga

Nascut a Lleida el 1934, va sentir des de molt jove una autèntica atracció per la literatura popular. Ha publicat els llibres Los comics del franquismo (Planeta, 1980), Los mitos de la novela criminal (Planeta, 1981), Héroes de la aventura (Planeta, 1983), Espías de ficción (Planeta, 1985), De la novela policíaca a la novela negra (Plaza y Janés, 1986) i La novela policíaca en España (Ronsel, 1993). Ha escrit també monografies sobre Alex Raymond, Emilio Freixas i Harold Foster. Amb Glénat ha publicat Los tebeos de aventuras en 200 portadas (1999, Col·lecció Pulpa), Héroes y enamoradas. La novela popular española (2000, col. Parapapel) i Las novelas de aventuras en 250 portadas (2003).

Serrallonga

N158-SerrallongaJoan Sala, àlies Serrallonga, va ser un mític bandoler català del segle XVII obligat a convertir-se en lladre de camins a causa de la misèria de l’època. Serrallonga va combatre contra les tropes espanyoles poc abans de la Guerra dels Segadors.

Ara TV3 i Televisió Espanyola, en associació amb la productora Oberon Cinematogràfica (Antonio Chavarrías) han adaptat a la petita pantalla la vida de Serrallonga, donant-li dimensió de mite i transformant-lo en heroi d’emocionants aventures a través d’una minisèrie de dos episodis de 75 minuts de duració cada un. L’obra, dirigida per Esteve Rovira (El cor de la ciutat , Nissaga de poder ), i amb la col·laboració en el guió del dramaturg Jordi Galcerán, s’estrenarà a meitat d’octubre a Tv3. El repartiment està encapçalat per Isak Férriz al paper de Serrallonga i David Selvas com el seu etern enemic Antic, A més, també hi participen nombrosos intèrprets de la categoria d’Olalla Escribano, Núria Gago, Sergi Mateu o Mercedes Sampietro..

Glénat es va involucrar de seguida en una luxosa adaptació a còmic de Serrallonga . La Niki Navarro ha estat l’encarregada de portar a terme la transformació del guió de la minisèrie a historieta. Per tal de realitzar la complicada vessant gràfica, el projecte ha tingut la ser de contar amb un excel·lent professional del còmic, Quim Bou (Orn). A més de ser un dibuixant expert en el gènere d’aventures, Bou és un enamorat de la terra i la història catalanes, que li han proporcionat la motivació necessària per elaborar en només tres mesos les treballadíssimes 66 pàgines que composen aquest còmic.

Serrallonga, el còmic, és un producte de primera qualitat, amb un estil gràfic molt proper a l’escola franco-belga i una factura visual que els situa a anys llum en resultats artístics al comú de les adaptacions de cinema a còmic que solen fer-se als Estats Units. Com si d’una superproducció de Hollywood es tractés, el novelista Rafael Vallbona també s’ha encarregat de realitzar la corresponent adaptació literària del guió original de Serrallonga. Es tracta, doncs, d’un llançament mediàtic amb presència en TV, còmic i literatura, casi sense precedents al nostre país.

El còmic de Ramon Llull estrena el Cicle de Lectures “Còmic, Ciencia i Tecnologia

angelguimeraEl proper dijous 18 de febrer a les 19 hores tindrà lloc la primera sessió  del Cicle de Lectures 2010 amb el tema Ramon Llull: un precursor de la tecnologia. Organitzat per la Societat Catalana de Tecnologia i la Càtedra UNESCO de Tècnica i Cultura, la xerrada es celebrarà a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona  (ETSEIB), Aula Capella, Avda. Diagonal, 647 de Barcelona.

La lectura proposada és Ramon Llull, la controvèrsia jueva, d’Eduard Torrents, editada per Ediciones Glénat. Els ponents que hi participaran a l’acte són: Eduard Torrents (enginyer industrial, guionista i dibuixant de l’obra), Àlex Martínez Giralt (prologuista de l’obra i investigador d’història medieval) i moderat per Jordi Ojeda (professor de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i coordinador del Cicle de Lectures).

La primera obra publicada de l’enginyer industrial Eduard Torrents recupera la figura de Ramon Llull, un dels primers grans pensadors de la cultura catalana, a la vegada força desconegut de quines van ser les aportacions que va fer al coneixement, en general, i a la ciència, en particular. L’obra ens endinsa visualment a la Barcelona del segle xiii, en un treball ben documentat i arriscat en el plantejament que requereix el compromís del lector per a acompanyar el noble Llull en moments destacats de la seva vida i de la història de la ciutat de Barcelona. Inspirant-se en un cas real d’un assassinat, l’autor converteix el personatge històric en l’investigador d’una complexa, obscura i perillosa recerca del veritable assassí, en contra del veredicte de la Inquisició. Una investigació amb ramificacions sorprenents que el portarà a qüestionar-se la seva existència, que el farà conèixer l’amor i la derrota, que l’introduirà en el món de la mística, de la càbala i de l’alquímia, i que el portarà a esdevenir el personatge més fabulós del seu temps.

L’objectiu del Cicle de Lectures “Còmic, Ciència i Tecnologia” és divulgar la ciència i la tecnologia a la societat utilitzant l’art com a instrument pedagògic, aproximant dos àmbits —l’artístic, per un costat, i el científic i el tecnològic, per l’altre— en un acte que contribueixi al debat i la reflexió participativa i oberta a un auditori ampli i interdisciplinari. El cicle està coordinat pel professor Jordi Ojeda, de la UPC.

Premi Josep Escobar

premisescobarEstem encantats de donar-vos aquesta notícia, perquè sempre ens il·lusiona parlar-vos d’un guardó de còmic en català que, a més, aquest any arriba amb novetats.

El premi s’atorga en dues categories d’edat (entre 12 i 15 anys i a partir dels 16) i en tres apartats diferents en cada una d’elles. La gran novetat és que enguany s’ha inclòs la il·lustració entre els formats succeptibles de ser premiats, que queden així:

A la categoria “junior” s’atorgaran tres premis, un al millor còmic (dotat amb un curs a la Joso), un de guió (que rebrà un lot de llibres) i un d’il·lustració (premiat amb un lot de material de dibuix). Els premis per a la sènior són, en tots els casos, 500 euros, un a la millor obra de còmic, un altre a la millor il·lustració, i un tercer al Foment de la Pau, per aquells projectes que fomentin els valors de la pau, la solidaritat, la cooperació i els drets humans.

El termini de presentació  d’obres és el 21 de Desembre, i podeu llegir les bases completes clicant aquí. A què espereu?

EXPOSICIÓ SOBRE L’ANTICIPACIÓ TECNOLÒGICA EN LA HISTORIETA DELS ANYS 50 A CASTELLÓ

PetitParcirEn el marc de les V Jornades de Còmic de Castelló (de l’1 al 4 d’abril), s’inclou la inauguració de l’exposició ¿Dónde está mi moto voladora? Anticipación tecnológica en la historieta de los años 50, que es podrà visitar del divendres 3 al diumenge 26 d’abril.

La inauguració de la mostra, el divendres 3 d’abril a les 19.30h, anirà precedida per una conferència de la mà dels comissaris de la mateixa, Jordi Ojeda i Francesc Solé, que tindrà lloc a les 18.00 hores a la Seu de la Ciutat de la Universitat Jaume I de Castelló, Edifici Llotja del Cànem, al carrer Cavallers, número 1.

En paraules de Jordi Ojeda i Francesc Solé: “El propòsit d’aquesta exposició és mostrar com, ingènuament, les tecnologies ja albirades eren reelaborades i posades al servei de les aventures. De com es pot anticipar el futur des d’una percepció casolana del progrés.

L’exposició recull imatges i textos de les col·leccions i personatges de ficció més importants de l’època. Els plafons ens mostren vinyetes seleccionades de diferents anticipacions tecnològiques del futur tals com transports, comunicacions, rajos, robots i una miscel·lània diversa.”

II Beca Carnet Jove 2010 Connecta’t al Còmic

carnet-jove-cartellDes de l’1 d’abril i fins el 15 de juliol està obert el termini de presentació de sol·licituds per a optar a la II convocatòria de la Beca Carnet Jove. Aquesta s’ha creat per tal de promoure l’accés professional de les persones joves dibuixants i guionistes de vinyetes, així com donar un impuls al 9è art.

Hi poden presentar les seves sol·licituds tots aquells joves creadors entre 16 i 30 anys i que siguin titulars del Carnet Jove de la Generalitat de Catalunya.

Amb una dotació econòmica de 5000 euros, la persona beneficiària de la beca publicarà 11 tires còmiques a la revista Medicampus i 11 tires còmiques a la revista El Jueves, al llarg dels 12 mesos posteriors a la concessió de la mateixa.

Un cop escollits el/la guanyador/a i els/les finalistes, un d’aquests tindrà l’oportunitat d’editar un llibre amb la casa, Ediciones Glénat. El llibre tindrà les característiques següents: 48 pàgines, en blanc i negre o en color i tiratge de 2.000 exemplars. L’autor signarà un contracte d’edició amb l’editorial i rebrà una bestreta de 3.000 euros en concepte de drets d’autor.

La sol·licitud que s’ha d’omplir, la documentació que cal presentar i molta és informació la trobareu

Mor el dibuixant Àngel Puigmiquel als 86 anys

ext_puigmiquel_prol1Des d’Edicones Glénat lamentem comunicar la mort d’un dels més grans i polifacètics autors d’historietes del nostre país.

Humorista gràfic, historietista, creador de dibuixos animats, periodista, fotògraf, culè, realitzador cinematogràfic, cronista d’esports i toros, pintor i molt més, Àngel Puigmiquel era un home d’una saviesa i una amplitud de coneixements només superats per la seva gran humanitat. Autor d’excepció, va crear obres mestres que per dret han passat a la Història del mitjà, i són mereixedores d’estudi i reflexió, tant per haver enriquit magistralment la historieta universal com per la seva aportació a la cultura.

“Ya se ha señalado que (Àngel Puigmiquel) supo elevar la historieta española a niveles pocas veces igualados en el difícil género que cultivó. Los animales, el deporte, los cuentos de hadas, tuvieron en Puigmiquel un magnífico cantor. Pero, sobre todo, la frescura de su obra persiste hasta el presente, en que la relectura de la misma sigue evidenciando su modernidad y su actualidad, que despiertan la nostalagia por aquellos héroes de papel desaparecidos hace ya más de cincuenta años.”

Salvador Vázquez de Parga
De l’epíleg de El Ladrón de Pesadillas. Ediciones Glénat 2006

Àngel Puigmiquel va néixer a Barcelona el 1922.

La major part de la seva carrera al món del còmic la va desenvolupar a les revistes Chicos, per a la que va crear el 1942 la seva sèrie més important, Pepe Carter y Coco, les aventures d’uns nens detectius en un món imaginari. Dins de la sèrie, S.O.S. en el museo diabólico és, segurament, una de les històries més destacades.

El 1944 va desenvolupar també la sèrie d’aventures Puños contra plomo, l’estil gràfic de la qual està a cavall del dibuix caricaturesc i el realista. Al temps, va crear les aventures de Bambolia y Púa (1943), ambientades en una jungla que recorda a la de Tarzán, la sèrie En el país de los chiflados (1944) i El ladrón de pesadillas (1948), on combina la narrativa policíaca amb el somieig oníric.

Culet, culeeet!

nadacomercialEls nostres magnífics i molt estimats traductors, Marc Bernabé i Verònica Calafell, comparteixen amb nosaltres la seva experiència amb el doblatge de Shin-chan i tot el que l’emissió d’aquesta sèrie a la televisió catalana va suposar…

CULET, CULEEET!
Ei, que tenim manga en català!

L’abril del 2001 s’estrenava al Canal 33 Shin-chan, un sèrie japonesa en què l’equip de doblatge feia molts mesos que treballàvem. Alguns hi crèiem més que d’altres; però en cap cas ningú no esperava el fenomen que es va crear entorn del personatge. Shin-chan no et deixa indiferent: o t’encanta o no el pots veure. Per a nosaltres, va ser el primer encàrrec de traducció per doblatge i, per tant, devíem cometre moltes errades; però la vam encertar, de pura xamba, amb frases que després sentiríem repetir pel carrer: “Trooompa, mira quina trompa!” o “Culet, culeeet” o fins i tot: “Ei, mossa, que poses formatge als macarrons?” Veure files de nens de parvulari amb la bata ratllada cantant la cançó de Shin-chan pel carrer i dient “Escolta, maca, a mi no m’agrada el pebrot!” ha estat una de les coses més emocionants i irrepetibles que li han passat a aquesta traductora que aleshores tot just començava.

En realitat, en Shin-chan no diu “trompa”, sinó “elefant”; no diu “culet, culet” sinó buri buri, que en català vindria a ser una mena de “prrrt prrrt” o, dit curt, l’onomatopeia de la caca. I tampoc parla de formatge ni de macarrons, sinó de ceba a la soja fermentada, la qual cosa a nosaltres ens sona a xin… no, a japonès (fàaacil). És a dir, “ni papa”.

Hi ha qui considera les adaptacions una manifestació creativa, però també hi ha qui hi veu un crim a l’original (veieu el traductor que, armat amb un ganivet, va a matar l’autor mentre es dutxa, amb el gorret de plàstic, i es tapa amb la cortina? en direm “La Psicosi traductora”). En qualsevol cas, les adaptacions es fan constantment en el doblatge: es pretén acostar la realitat estrangera a l’espectador perquè la percebi més propera, perquè rigui quan ha de riure i no es quedi amb la sensació de no haver entès ni fava. Jo trobo que a Catalunya això és relativament fàcil, a més a més, perquè el sentit de l’humor dels catalans té moltes afinitats amb el dels japonesos: el gust pel comentari escatològic (més que sexual), per la picaresca o per la irreverència del nen que ridiculitza les persones grans. Vol dir que els catalans som diferents? (ai, ai, ai, que entrem en terreny perillós…) I tant que sí! A Catalunya tenim el caganer, no?

D’altra banda, el llenguatge s’aprèn per assimilació: veure els dibuixos i llegir en català són claus per a enriquir el vocabulari. Als traductors ens agrada jugar aquesta basa per introduir girs i expressions en desús i “revifar-les” entre els joves. Certament no anem dient “gamarús” ni “tros de quòniam” ni “et faré xixines” pel món, però si en algun lloc ens poden recordar que aquest vocabulari és viu i pot sonar creïble és en boca dels personatges.

Shin-chan no va ser el primer anime en català, ni de bon tros; ni tampoc el primer manga: abans hi va haver Bola de Drac, per exemple, un èxit de vendes absolut encara ara, i Doraemon (que en versió paper va passar en aquells primers anys 90 sense pena ni glòria, pobret). Però amb Shin-chan s’iniciava sens dubte un període, que per sort i per molts anys, encara dura, en què el català és també la llengua dels joves. No només la llengua en què parlem amb els col•legues, sinó també la llengua en què consumim productes d’oci, en aquest cas manga, i això és un abisme de diferència amb la realitat lingüística que van viure els nostres pares.

Ara, gràcies a iniciatives com la de Glénat, que aposta fort pel manga en català, Naruto, Bleach o Inu-yasha tenen una edició catalana, que conviu (no treu mercat, ni boicoteja, conviu) amb l’edició castellana. I tot això vol dir que llegir en català ja no equival només a llegir el Tirant lo Blanc, La Plaça del Diamant o Terra Baixa (amb tot el respecte per aquestes grans obres de la literatura catalana). Però, entre nosaltres, no és el mateix, oi?