Aleix Saló, el noi de la bombolla

5117587446_e132ef54f2_oDimarts tenim l’orgull de compartir amb vosaltres la presentació de “Fills dels 80. La generació bombolla.”, el flamant premi Tira Còmica Més Jove d’enguany. La presentació és a les 19:00 a l’FNAC el Triangle, a la secció de llibres de la segona planta.

 

Per cel·lebrar la sortida del llibre, vam estar parlant amb el seu autor. L’Aleix té 26 anys, i el cap molt ben endreçat. Compagina els estudis d’arquitectura -“no és una sortida laboral, m’agrada tant com l’historieta”- amb la seva tasca com a humorista gràfic.

– Qui caram és la generació bombolla, més enllà de la definició de “fills dels vuitanta”?

– Som una generació que s’ha trobat amb un cert benestar material, unes fites que se suposaven assolides en termes de futur. I que després ni hem tingut accès a l’habitatge ni hem aprofitat la formació que hem rebut. Patim d’un nihilisme punk-burgès que s’aplica a molts aspectes de les nostres vides.

. Però no et sembla una mica cíclic, tot plegat? Els que estem a la trentena també ens queixàvem del mateix. I els nostres pares tampoc no ho van passar millor…

– No, al contrari, no vull ser gens autocomplaent. Hem marxat de casa però el papa i la mama ens paguen la mútua de salut, l’assegurança de la moto… També és cert que altres generacions es feien un projecte de vida, deien que volien ser tal cosa i tal altra, fundar una família, i hi posaven totes les seves energies. Ara, anem tirant.

Want to promote your comic magazine and do not have cash? Play casino games at an online casino in Quebec for quick cash.

– Home, la crisi no ha ajudat…

– La crisi ha estat la hòstia final. Quan la bombolla anava creixent i el benestar augmentava ningú no es va preocupar de repartir la riquesa. S’ha fonamentat el creixement en pagar poc i en tenir becaris dels que era fàcil desfer-se’n. Però això no treu que calgui fer aquest aprenentatge, anar agafant experiència poc a poc amb petites tasques, perquè si no compensen amb sou està clar que sí ho fan amb el que aprens. Ara bé, penso que estem a les portes d’un canvi de paradigma, perquè això no s’aguanta per enlloc.

– Parlem del llibre en sí. El projecte respon a una necessitat creativa, d’expressar tot això que dèiem, o està concebut per a ser publicable?

– Les dues coses, en realitat. Jo omplo llibretes i llibretes de petites coses que se’m van acudint. La prioritat era que fós quelcom publicable, però si ja pots fer la quadratura del cercle, i a sobre, explicar coses, doncs bingo. De tota manera, reivindico l’artesania, però no hem de pretendre ser res, ni he assolit res, ni és una obra amb aspiracions filosòfiques. Per aconseguir una indústria cultural que funcioni potser no cal que tots pretenguem ser Moebius, quan hi ha referents tan vàlids com Monteys, Perich o Calpurnio. Reconec que n’estic content del premi, però prefereixo tenir una trajectòria llarga que ser un “autor premiat”.

– Em sona força interessant això que dius. De vegades, la historieta sembla que sigui la germanastra lletja del món del còmic…

– A mi la historieta em sembla a mig camí entre el còmic i el periodisme. Jo fa deu anys que en faig, per a mitjans locals i t’obliga a observar amb cura a la realitat, a entendre molts temes diferents. I has de sintetizar-ho tot en una vinyeta, contant que el lector acabarà de construïr el sentit. I a sobre, fer-ho cinc o sis cops a la setmana, si treballes a premsa diària.