Les dues coses

KimagureParlem del llibre en sí. El projecte respon a una necessitat creativa, d’expressar tot això que dèiem, o està concebut per a ser publicable?

– Les dues coses, en realitat. Jo omplo llibretes i llibretes de petites coses que se’m van acudint. La prioritat era que fós quelcom publicable, però si ja pots fer la quadratura del cercle, i a sobre, explicar coses, doncs bingo. De tota manera, reivindico l’artesania, però no hem de pretendre ser res, ni he assolit res, ni és una obra amb aspiracions filosòfiques. Per aconseguir una indústria cultural que funcioni potser no cal que tots pretenguem ser Moebius, quan hi ha referents tan vàlids com Monteys, Perich o Calpurnio. Reconec que n’estic content del premi, però prefereixo tenir una trajectòria llarga que ser un “autor premiat”.

– Em sona força interessant això que dius. De vegades, la historieta sembla que sigui la germanastra lletja del món del còmic…

– A mi la historieta em sembla a mig camí entre el còmic i el periodisme. Jo fa deu anys que en faig, per a mitjans locals i t’obliga a observar amb cura a la realitat, a entendre molts temes diferents. I has de sintetizar-ho tot en una vinyeta, contant que el lector acabarà de construïr el sentit. I a sobre, fer-ho cinc o sis cops a la setmana, si treballes a premsa diària.

– Arribar a ser ninotaire en un diari tampoc no sembla senzill.

– Doncs just amb aquest tema, jo sóc optimista. Els mitjans digitals semblen parits justament per a la historieta. Crec que s’obren moltes possibilitats, i que vivim un moment molt interessant. En part jo vaig començar el meu blog per aprofitar-ho!

– Del llibre em quedo amb el minimalisme colorista que té. Amb prou feines una taca de color retrates tipus humans ben característics i fins i tot famosos (impagable el Gerard Quintana)…

– Jo vinc, per formació, del disseny gràfic i la publicitat, i crec que es nota en l’estil, que volia que fos clar i atractiu. Crec que hi ha una mica de Keith Haring, un dels meus ídols.